Aquest estiu hem tornat a veure cremar els boscos i serres de la Comunitat Valenciana. Ho hem vist amb impotència, com cada any. I els qui recorrem aquestes muntanyes sabem que el foc no és l'única amenaça. Hi ha una altra que avança més a poc a poc, però igual de destructiva: el despoblament rural.

Els incendis no són nous. Els patim des dels anys 70. Però alguna cosa ha canviat: la calor ja no dona treva. Les onades de calor duren més i arriben amb més força, espentades per un canvi climàtic que va més ràpid del que anticipaven els científics.

El nostre col·lectiu muntanyenc recorre cada any aquestes serres de Castelló, València i Alacant. I ho notem. Notem el calfament global. Notem la despoblació del món rural. Notem la falta d'inversió en la gestió forestal. Tot això està passant factura, i no sols a nosaltres: també als veïns i als qui són propietaris en aquest entorn.

Una muntanya que ja no reconeixem

Qualsevol persona que visca o camine per un poble de muntanya pot sentir els canvis. Ja no hi ha quatre estacions, hi ha pluges torrencials seguides d'onades de calor. Els brolladors que abans corrien amb força ara a penes porten aigua. Els barrancs s'assequen. Els pins pateixen. I mentre tot això ocorre, seguim sense invertir prou en zones d'acampada, refugis i senders, que també funcionen com a primera línia de defensa contra el foc.

Fa uns anys, eixir a caminar en ple agost per la Comunitat Valenciana era normal. Hui, amb més de 40 graus, pot ser un risc real per a la salut. Per això hem canviat els nostres hàbits: eixim de matinada, a la vesprada o directament de nit. I ja no és només cosa de l'estiu. Ara consultem l'AEMET i el 112 durant tot l'any, perquè la calor extrema i les pluges torrencials ja apareixen també al maig o al setembre, encara que no els esperem.

"La desertificació avança massa ràpid, i trobem pobles amb restriccions d'aigua o boscos que ja no conviden a ser recorreguts"

Cada incendi deixa el paisatge un poc més àrid. Cada any que passa, veiem pobles amb restriccions d'aigua. Veiem boscos tan degradats que ja no apeteix ni entrar en ells. I veiem una cosa encara més trista: pobles que es queden sense gent jove, on tanquen els bars, els comerços i els allotjaments que abans ens rebien després de cada ruta. Aquestes muntanyes necessiten gent que els habite, amb condicions dignes per a viure. Però cada vegada hi ha menys. I sense ningú que cuide el territori diàriament, la gestió forestal es queda òrfena.

El mateix problema, contat pels pobles

Cada vegada que parlem amb un club de muntanya o amb un/a alcalde/ssa, escoltes la mateixa història: cada any arriben més persones a fer esport o turisme a l'aire lliure, però cada any hi ha menys negocis que puguen atendre-les.

Tanquen els allotjaments. Tanquen els bars. I, no obstant això, la solució està davant de nosaltres: els qui anem a la muntanya necessitem eixos serveis per a gaudir-la amb responsabilitat, i els pobles necessiten als qui anem a la muntanya per a mantindre viva la seua economia. Ens necessitem mútuament.

L'agricultura i la ramaderia, per si soles, ja no basten perquè aquests pobles sobrevisquen. El turisme de naturalesa —el senderisme, l'escalada, el barranquisme, les carreres per muntanya— s'ha convertit en una peça clau per a mantindre'ls amb vida. Per això creiem que ha arribat el moment d'asseure'ns tots a la mateixa taula: Generalitat, diputacions, ajuntaments, veïns, empreses, associacions, clubs i federacions esportives. Necessitem un full de ruta comú que marque de veritat les prioritats d'aquestes muntanyes, dels qui les habiten i dels qui les gaudim.

El que ja venim fent

No partim de zero. Portem 30 anys treballant al costat d'ajuntaments i clubs per a mantindre viva una xarxa de més de 9.000 km de senders homologats en tota la Comunitat Valenciana. Organitzem carreres de muntanya, marxa nòrdica i eixides senderistes. Equipem zones d'escalada, barrancs i vies ferrates, perquè es puga gaudir de l'esport a l'aire lliure amb seguretat. I des dels clubs i les persones federades impulsem voluntariat ambiental al costat d'ajuntaments i parcs naturals, recuperant senders oblidats i patrimoni natural i cultural que, d'una altra manera, es perdria per sempre.

Ara, més que mai, necessitem que totes les parts es comprometen amb el futur d'aquestes muntanyes i dels qui les habiten. Ens juguem la supervivència d'un patrimoni natural i cultural únic. I ens juguem una cosa igual d'important: que els pobles de muntanya continuen obrint les seues portes cada cap de setmana, per a acollir als qui, com nosaltres, no deixem de voler aquestes muntanyes.